dimecres, de novembre 18, 2020

 INICI EPITALÀMIC-FILM

Si en saps el pler no estalviïs el bes 
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar i tu besa després 
que és sempre al llavi que l'amor perdura.
no besis, no. Com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa't besar - sacrifici fervent -
com més roent més fidel la besada.


Som a finals de juny. aquest any la revetlla de Sant Joan coincideix amb els dies de barris. El Nil passarà l'estiu a la vila. Entre el servei militar i els estudis ha passat quatre llargs anys a retornar.

Aquest nit sortirà amb els amics a la revetlla que celebren els del barri de Cavallers a la plaça de l'Ajuntament.

Just arribar a la plaça, els ulls se li escapen cap a una de les taules del cafè: és l'Emma. Fa cinc anys que no la veu, des que van deixar l'escola i ella se'n va anar a Barcelona per fer el COU.
El cor li ha fet un salt. L'Emma també l'ha vist. S'han creuat una mirada fugissera.
En Nil encara recorda l'ultima vegada que van estar junts. Unes colònies amb l'escola a Artesa de Segre. L'Emma sempre ha estat la seva persona especial.
Es fan un petó i una abraçada de complicitat. És el primer petó que es faran al llarg d'aquest estiu. A la matinada l'ha acompanyat a casa. S'han passat la nit posant-se al dia. Al final de la nit l'Emma li diu:
       
 - No m'has explicat mai què va passar a Artesa...

Van anar-hi abans de les vacances de Setmana Santa. El Nil celebrava l'aniversari aquells dies i els professors i els companys li van fer un pastís, i la gent de la casa (cosa impensable ara mateix) els van donar vi per sopar. van estar de colònies amb dos professors. un era de Ses Illes i va venir a la sortida amb el seu cotxe, un Seat 127 de color de gespa. Era tot un personatge, que semblava que no sabia què hi feia allà.
L'altre es deia Quim, el professor de ciències, una persona molt propera i molt ferma.
          
 - La veritat és que res d'especial. amb el Quim vam agafar aquell cotxe que semblava 
    un tros de parc anglès. Si ho recordes era lleig de collons. Bé tant és... La qüestió és que vam      anar a un bar del poble i allà vam jugar a billar, vam beure i vammriure molt. Fins i tot vam      fer uns col·legues del poble que ens van donar una cigarreta de haixix...  A la matinada          tornant del poble, el Quim va parar el  cotxe i es va posar a plorar com una criatura, li va     agafar tristesa...
           
 - Vols dir? - va fer l'Emma.

 - No ho sé pas. Jo diria que en aquella època tenia problemes amb la seva dona.
    Tu, tan bé com jo, saps de qui estava boig perdut.

  - Si ten recordes, teniem algun company que era un llepa i quan vam tornar de les
     colònies, en Quim va tenir algun problema. El Torquemada i la de idiomes li van                           buscar les pessigolles. La cosa no va anar més enllà.

L'endemà de Sant Joan van quedar que anirien a la platja. El Nil va treure la son de les al Citroën 2 cavalls que havia heretat d'un oncle seu i van anar a la platja del Garraf.
Es van passar l'estiu entre la platja del Garraf i els bars de copes del passeig del Born de Barcelona: el Gimlet, el Berimbau, El Copetín. Els coneixien tots, però el que més els agrada era el Pastís del carrer de Santa Mònica, al final de la Rambla. Allà eren feliços bevent pastís, escoltant Edith Piaf cantant la Foule o Yves Montand amb les feuilles mortes i petonejant-se com dos adolescents.

A finals de juliol van anar a la festa major del poble del costat. Allà vivia una persona molt especial per tots dos, un bon amic, el Pere. Havien quedat per sopar plegats. El Pere va aparèixer amb un obsequi per al Nil, un llibre que l'ha acompanyat sempre més: el món d'ahir
d'Stefan Zweig.
               
  - Com que sé que t'agrada molt la història, aquest llibre s'ha de llegir si o si. 

Van riure i van xalar de valent. A mitjanit van trobar el Joan, un company de classe que vivia i treballava a Madrid. Va ser una gran nit, per conservar per sempre més a la memòria, sobretot perquè l'any següent el Joan va morir en un accident de muntanya. Era molt gran i era molt bona persona.

Va ser un estiu de petits plaers, com el de veure l'Emma sortir de l'aigua, el seu cos bronzejat i aquelles pigues tan boniques que se li fan a la cara quan pren el sol. Hedonisme en estat pur. Llavors recordava el poema de Salvat-Papasseit, inici epitalàmic-film.

La boca a la boca i la parpella closa
el finestró també
i aquella sina d'Ella
com de vellut de seda
i l'omelic amant amb l'omelic fragant



 

Dibuix d'en FRANCESC SALVÀ, gran artista i millor 
persona. Ens ha deixat aquest any, però ha deixat 
una obra artística impressionant i un gran record en 
seus alumnes de plàstica de l'ESCOLA VILARNAU.


Després de molts petons van arribar les Fires de la vila, es va acabar l'estiu i l'Emma havia de tornar a Londres.

Es van fer l'últim petó de aquell estiu. Tots dos sabien que era l'últim de l'estiu, però el primer de tota una vida.

¿ Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans, 
amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida es comptada.

Mester d'amor, Joan Salvat-Papasseit



Joan Rossell Medall, maig del 2020